La Història de l'Art del segle XX va presentar, l'any 1917, amb l'urinari de Duchamp, un punt d'inflexió que, vuitanta anys més tard, no ha estat encara assumit. En aquella modesta apropiació d'un objecte quotidià i el seu desplaçament a un marc espectacular, Duchamp expandia la superfície pictòrica al món de la vida, alhora que consignava una sorda fractura en la categoria d'autoria que no ha deixat ja mai d'acompanyar-nos. Evidenment, per a Mutt o Duchamp, la idea d'un primer motor immòbil encara era present, però la possibilitat que una cadena d'apropiacionismes el dissolguès més enllà de l'horitzó de tota mirada restava, definitivament, oberta.
Ben cert és, però, que fer convergir l'inici del procés de la dissolució de l'autor en el gest duchampià seria, primer, caure en l'error de creure en la existència d'alló original i, a partir d'aquí, en el de reduïr totes les formes d'apropiacionisme ulteriors -inclossos la resta de ready-mades del propi artista- a la categoría de còpies. Caldria, més aviat, considerar aquell acte com un fet d'intensitat remarcable entre una constel.lació de fenòmens històrics que topografiarien el territori on s'ha desenvolupat la debilitació de l'autoria al nostre segle.
De Plat a Hegel, el pensament essencialista de la identitat, que constitueix el gruix de la nostra herncia filosfica, no ha pogut mai soterrar del tot la possibilitat de pensar(-nos) des de la diferncia. En el seu revers, d'Occam a Deleuze, trobariem uns altres plans categorials que disseminen el subjecte i el converteixen en un quelcom no tan clarament focalitzable.
En el curs d'alló que hem anomenat 'modernitat', aquests altres pensaments han hagut de ser debatuts contra el discurs dominant de la falsa oposició romàntico-il.lustrada i la seva pretensió d'erigir-se com a única dialéctica possible.
Malgrat tot, el qüestionament del concepte idealista d'identitat ha anat filtrant-se progressivament al llarg del nostre segle, en les seves diverses i nombroses manifestacions, i ha arrossegat implicitament amb ell la categoría d'autoria, que només pot sustentar-se sobre la pervivència d'aquella noció d'identitat.
En l'ambit de la creació, els efectes d'aquest filtratge han estat extraordinàriament significatius. El segle XX, a més d'haver acollit la significació d'algunes de les pretensions d'el tardoromanticisme decimònonic encara beligerant, ha estat també generós en manifestacions encaminades a la superació del mite de l'artista demiurg i, amb ella, la de les categories d'autor i d'obra.
Ja a principis de l'era de la reproductibilitat tècnica l'obra d'art s'havia situat en una posició ideal per a l'acceptació de la relaxació de les categories d'original i de còpia. L'apropiació d'objectes per a la pròpia creació no va ser un pas difícil de donar : les condicions estàven posades. Però un objecte, per les seves atribucions ontològiques, sembla sempre remetre a una identitat determinable. En canvi, de quí és un so? De quí és una nota? Fins i tot, de quí és una determinada ordenació de sons o de notes? El so, per la seva immaterialitat, es mostra com ara un camp de treball excepcionalment adient a l'apropiacionisme i, a partir d'aquí, a la posterior flexibilització de les apel.lacions a la propietat creativa.
Probablement per aquest motiu, moltes han estat les expressions sonores que, al llarg del nostre segle, s'han desenvolupat fent de l'autoria una referència prescindible, i de l'apropiacionisme, el seu modus operandi preferit. Entre les diverses experiències esdevingudes en l'àmbit de l'art sonor, en la música concreta i l'electroacústica, el rap i certes manifestacions del pop, la música tecno i les múltiples variants de dance que realitzen els DJ, podriem arribar a establir la presència d'una actitut coïncident.
En tot cas, no s'ha d'entendre en elles un plà estratègic comú o un progrès històricament necessari (la idea de postmodernitat, no ho passem per alt, en el seu substrat teleològic, es inequívocament moderna). Parlem de corpuscles monàdics, de fenòmens històrics que cohabiten independenment en diferents graus de realimentació entre ells. Tot i amb aixó, tots ells hauran d'enfrontar-se, més aviat que tard, als mecanismes de les instàncies que insisteixen, cada cop mes belicosament, en un control radical d'aquests tipus de llicències creatives i la defensa dels drets de propietat de l'autor per sobre de qualsevol altre. Aquesta i més que no pas altra serà, en el segle vinent, sense cap gènere de dubte, la mare de totes les batalles.
Els texts presentats en aquest CD ROM orienten, de manera singularitzada, prop de quina és la posició dels diferents fronts ja oberts en aquest segle que s'acaba.
Oscar Abril Ascaso
